Fa ja uns quants anys, en el llibre La divulgación de la ciencia como literatura, Ana María Sánchez exposava que els textos de divulgació científica més interessants i eficaços eren aquells que escapaven del terreny exclusiu de la ciència i dels dominis absoluts de la comunicació tècnica i que apostaven per una espècie d’acostament híbrid, en el qual els elements literaris es posaven a disposició d’una forma d’expressió personal. I que, a més, aquells que millor ho feien eren els que reunien un o diversos d’aquests recursos: establir vincles amb la vida quotidiana, introduir referències a la cultura popular, recolzar-se en la història i la tradició, estrènyer el vincles entre art i ciència, utilitzar analogies i metàfores, la ironia o l’humor i dessacralitzar la ciència.
Aquest article esbossa una història fragmentaria dels llibres infantils documentals que s'han apropiat d'aquest concepte de divulgació.
